Del 17 de desembre de 2022 al 31 de gener de 2023
DE QUI ÉS EL LLENGUATGE?
QUATRE NOTES AL PEU SOBRE UN VÍDEO D’AMANDA BAGGS
Una exposició de Manu Blázquez, Fermín Jiménez Landa, Xisco Mensua i Luisa Pastor, comissariada per Pilar Ortí del Toro
És només quan escric alguna cosa en el teu llenguatge, que tu et refereixes a mi com a algú que es comunica (…) Amanda Baggs
Aquells que eren vistos quan ballaven, eren considerats folls per aquells qui no podien escoltar la música. Henri Bergson (més o menys)
Amb poquíssim temps per reaccionar una sèrie d’artistes van ser convidats a veure el conegut i polèmic vídeo In My Language d’Amanda o Amelia Baggs, qui als dos noms respon. Havien de produir alguna obra, o recercar entre allò ja fet per contestar, postil·lar o aplaudir la complexa pregunta que ella ens formula o, potser millor, la denúncia que claríssimament fa: de qui és el llenguatge? per què unes formes d’acostament o participació en el món (les vostres) serveixen i les meues no? no sóc també potser un ésser pensant?
No tots els artistes resistiren l’envit, la manca de temps o la llunyania de l’assumpte li ho posava difícil; uns es van quedar i algun altre agosarat es va sumar a última hora. Seguiren potser els més insensats, els més imprudents, els més ocurrents o els més complidors. O aquells qui des del seu treball, qüestionen allò canònic, allò normatiu, els discursos dominants. O els que simplement alguna vegada s’han sentit incompresos o estranys o estranyats davant el món. No ho sé, no importa, era simplement una invitació, i va haver-hi quatre que amablement i amb enginy es posaren a treballar i feren realitat aquest projecte.
Manu Blázquez: Linia d’argento, 2022. Aiguaforts P/A, 16 x 25 cm
Manu Blázquez va posar a oscil·lar les regles que posaven ordre al seu sistema creatiu. L’escaire i el cartabó com un rellotge de cucut. L’ordre inestable. I a l’aire d’un ventilador va inventar un nou cinematògraf. Prodigi d’un món que cerca noves semblances. Fermín Jiménez Landa va posar una màquina a escoltar un poeta, Miguel Hernández, a una pintora, Frida Kahlo, i a un vell déu alterós i esquiu, Don Ramón de les barbes de boc —com anomenava a Valle-Inclán, Rubén Darío—. I la màquina li va contar a ell el que d’allò sabia, i ell a nosaltres. I el discurs, que se somiava cert, que desitjava ser reproduït fidelment, es va anar adaptant. Va anar sent una altra cosa. Potser més de cadascun. Potser de ningú, potser de tots. O només un contrasentit. I Luisa Pastor que va i construeix, a partir de llibres de comptabilitat fràgils arquitectures de paper, geometries insensates, d’una escriptura il·legible, (com ella ens diu que va dir Roland Barthes). Transformació poètica, d’allò comptable,el que és mesurable d’allò pràctic, cap a el que és inútil. (Com si allò inútil no servira per a res). A Xisco Mensua en l’escolar pissarra i amb el volàtil saber del guix, tot el que s’ha dit se li va dissolent. Un frase escrita, una frase esborrada. Un frase escrita, una frase esborrada. I així sembla que al saber se l’emporta el temps (o a les paraules el vent). I allò que ens digueren i diguèrem, que és del seu autor i teu i meu, de tots i de ningú, serà tornat a dir, per no oblidar-lo, per tindre’l «en compte», diríem en aquest món-mercat. Com una fotografia que es fa contra el temps. I després ens ensenya quatre dibuixos, quatre ballarines en una postura excèntrica, un cos desmanegat, un llenguatge propi. A la cita atribuïda a Bergson que encapçala aquest text em remet: Aquells que eren vistos quan ballaven…
Luisa Pastor: Trazos #1 y #2, 2022, deconstrucció de fulles de comptabilitat manuscrites de 1895, sobre paper «Museum” Ultra Smooth Mate 310 gr, 43 x 31 cm
Tots, jo crec, han discutit poèticament allò canònic, dominant i normatiu, què als cossos, al coneixement, al llenguatge és necessari qüestionar. «La normalitat és el problema» hauria pogut ésser un subtítol d’aquest projecte. Afortunadament el llenguatge de l’art contemporani, que sovint és entés com a distant d’«allò real», treballa per obrir nous camins en l’expressió, la comprensió o la comunicació. Per això De qui és el llenguatge? es perllongarà a l’aparador de la galeria, com a espai d’obertura entre l’art i la vida, on anirem exposant el resultat de les successives relectures que de les obres de Manu Blázquez, Fermín Jiménez Landa, Xisco Mensua i Luisa Pastor vagen fent uns altres, que pertanyen a un col·lectiu agrupat injustament entorn del discutible concepte de «diveisitat funcional». Exactament igual que ells van reaccionar al vídeo d’Amanda Baggs. Tanquem així un cercle, o més aviat simplement continuarem transitant l’infinit camí de llibertat que els borrosos límits del llenguatge de l’art obrin per a una comprensió diversa del món.
Fermín Jiménez Landa: El esposo soldado, El telar y la alondra, Bocabúdica, 2022. Retolador sobre paper Fabriano Tiziano 160 gr, 50 x 65 cm
Amanda Baggs formulava la seua pregunta des de l’estranyesa i la discriminació que pot sentir algú diagnosticat d’autisme, però el seu qüestionament radical és una cosa que ens incumbeix a tots. Maurice Blanchot ho deia amb la claredat poètica que li era habitual:
El llenguatge, en el món, és, per excel·lència, poder. El que parla és el poderós i el violent. Anomenar és aquesta violència que aparta el que està anomenat per a tindre-ho sota la forma còmoda d’un nom.
Xisco Mensua: Nadie puede saber como es la noche, 2022. Edició 1/3 + P/A. Políptic de 21 peces de 30 x 22 cm c.
Fotos de sala: Raúl Belinchón
Gabinete de dibujos 