Artland

CAST / ENG

Foto: Raúl Belinchón

EXPOSICIÓ ACTUAL

Escif i Otto 183: Un pájaro no canta porque tenga una respuesta

Del 23 de setembre al 2 de desembre de 2022


“Jo sincerament crec que per al xiquet (…) no és ni tan sols la meitat d’important conéixer com sentir. Si els fets són la llavor que més tard produeixen el coneixement i la saviesa, igualment les emocions i les impressions dels sentits són la terra fèrtil on la llavor ha de créixer”.

Rachel Carson: El sentit de la sorpresa


En aquesta exposició Nacho fa dibuixos que Otto intervé. 

En aquesta exposició Otto fa dibuixos que Nacho intervé.

Nacho és un adult. Otto és un xiquet.

Com escriu Rachel Carson, aquesta és la “companyonia de dos amics a una expedició d’apassionants descobriments”[1].

En aquesta exposició, sonen els primers acords. És un concert de piano a quatre mans i un ocell no canta perquè tinga una resposta. No hi ha partitura en aquest espai musical. No s’exigeix audiència. Són dos. Una sort de correspondència sonora i gràfica entre dues forces que dialoguen des de l’impuls a vegades, des de la contenció potser. S’intueixen. Hi ha jazz. L’estructura juga a fallar. Hi ha un tot. Comença a haver-hi diversos tots. No es xafen, s’acceleren. A penes es miren, no saben què trobaran l’u de l’altre. Els traços d’un semblen replicar la direcció del vent. Les escenes de l’altre quasi s’acomoden dins del paisatge climàtic. El diàleg es produeix dins de diferents panorames: Otto produeix atmosferes a les quals Nacho s’aclimata, i Nacho provoca llocs sobre els quals Otto escampa brisa. L’aire ho mou tot i tot mou l’aire. La relació inevitable entre color i forma i forma i color ens porta a observar els efectes que tot té sobre tot. Aquests efectes no són coneguts, no es poden classificar sota cap ordre ja establert. Si aconseguírem catalogar-los, els perdríem com si mai els haguérem vistos. Els efectes són legítims i comença a produir-se una simbiosi entre dos agents col·laboradors que participen de la mateixa horitzontalitat. Res és xicotet o gran encara que puguem determinar edats. Nacho és un adult. Otto és un xiquet. Són dos. Són un i un. 


a veces la música suena en silencio, 2022. Aquarel·la, gouache i collage sobre paper Fedrigoni 250 gr, 100 x 70 cm

El xiquet té la capacitat d’activar el llenguatge abans del diccionari. El seu idioma sempre és previ. Otto no ho sap i no ho diu però així i tot parla i inaugura, anima noves criatures. Nacho diu i esculpeix mentres disposa estructuralment el seu discurs, distingeix i valora tots els animals, assegurant les imatges que després deixarà a altres mans. Otto ignora l’ús exacte de les paraules i la funció dissenyada de les eines, no coneix la raó darrere de les geometries i no pot pronunciar-les però revela amb el seu gest el material que subjau a tot: una sorpresa indestructible. Aquesta és la meravella. Otto pot ser les geometries. El xiquet s’inicia amb la matèria i la direcció dels seus traços respon a la totalitat del seu cos. No jutja ni atorga identitats. Exquisit escampa el secret de la seua latència. No recorda. Inventa la línia cada vegada. La infància ho enginya tot i inicia les memòries. Otto ocupa el seu lloc, no construeix, habita el lloc a través de la seua forma i del seu material i declara, sublima i legitima la no construcció, el punt de partida, expressa amb la seua primera línia que és possible un altre possible i que és necessària aquesta possibilitat. L’adult entén ara que el món no pot ser sense altres mons. Nacho sap ara què passaria si mai hagués vist açò i fins i tot també què suposa no tornar a veure-ho mai. Sap que “l’univers pot compartir-se amb un xiquet fins i tot si no es coneix el nom de cap estrela” [2]. 

Ha començat una col·laboració. 

Otto coneix l’espai entre les coses.

Nacho coneix les coses. 

Són dos. 

un coche muy rápido sin cuerdas, 2022. Tècnica mixta sobre paper Arches 300 gr, 41 x 31 cm
soplar perlas, 2021. Tècnica mixta sobre paper Arches 300 gr, 41 x 31 cm

humo que se convierte en nubes, 2022. Tècnica mixta sobre paper Arches 300 gr, 41 x 31 cm

Hi ha dos cants i encara que el cant no és idèntic sí que és congènere. Hi ha igualtat entre els cants. Otto és un xiquet i posa en dubte la comesa dels elements i concep uns altres i els disposa però no és conscient, tot en ell és vivencial: té present. Nacho és un adult i creu llavors que no sap res quan el xiquet acaba sense pensar-ho amb la diligència que dona la maduresa. Però és associació constant, les noves possibilitats deixen sorgir nous vocabularis. Els nous lèxics deixaran créixer als altres universos. L’adult va ser xiquet i “quan el xiquet era xiquet,/ les mores li queien a la mà com només cauen les mores/ i encara continua sent així” com escriu Peter Handke. Tot continua com era abans: és possible la sorpresa i és possible el xiquet. Davant dels traços d’Otto, Nacho oblida les coses, se submergeix en aquella dimensió que existeix entre les coses. Espera un temps i reconeix als nous animals, sempre ha estat així, i ara que té memòria, recorda: la infància ho revela i rebel·la tot. 

En directe, assistim a les primeres cartes: el pare escriu al fill, el fill escriu al pare, no perquè tinguen una resposta.


[1] Traduït de Carson, Rachel. El sentido del asombro. Ediciones Encuentro. 2012. Página 29

[2] Traduït de Carson, Rachel. El sentido del asombro. Ediciones Encuentro. 2012. Página 33



BIO Escif y Otto 183

CV Escif

Web Escif