CAST / ENG

Desde el vomitorio II, 2021. Grafito y acrílico sobre fragmento de pared 22 x 15 x 6 cm
Desde el vomitorio II, 2021. Grafit I acrílic sobre fragment de paret 22 x 15 x 6 cm

EXPOSICIÓ ACTUAL

SANTIAGO TALAVERA: EL PASADO HABRÁ SIDO UN PLANETA EXTRAÑO

PREMI A LA MILLOR EXPOSICIÓ DEL ABIERTO VALENCIA 2021 ATORGAT PER LA GENERALITAT VALENCIANA

Del 23 de setembre al 17 de desembre de 2021


Naufragi sense espectador.



Fernando Castro Flórez.



Hi ha formes de “justícia poètica” que adquireixen una dimensió sinistra (familiar i esdevinguda inhòspita per causa d’una repressió) com si un destí funest condemnés a la invisibilització de la catàstrofe en curs. El fantasma no reapareix ni assetja la fantasia, no es tracta d’un “logos patriarcal” (a la manera shakespeariana) que clama venjança enfront de la traïció dels llaços de sang, sinó que el que succeeix és, valga la paradoxa, una falta d’“esdeveniment”, una paralització a-simptomàtica. A la tardor de 2020, després de posposar l’exposició Hauntopolis al Centre d’Art Tomás y Valiente de Fuenlabrada (planejada per a la primavera anterior), muntem durant una setmana les obres en un moment d’“aparent” desescalada de la pandèmia de la covid-19. Havíem seleccionat obres de Santiago Talavera a les quals aborda qüestions com la crisi ecològica, la defensa dels animals i el que podem qualificar com una lluita estètic-ètica en defensa de la justícia planetària. Dibuixos, quadres i una imponent instal·lació (a la qual una paret estava marcada per la frase “Només som apocalíptics per poder estar equivocats” de Günther Anders) havien estat disposats a la sala per provocar una reflexió col·lectiva sobre la situació calamitosa en la qual ens trobem. L’exposició mai va arribar a inaugurar-se, això és, excepte els muntadors, els responsables del centre, l’artista i el comissari, ningú va poder recórrer l’espai i contemplar les obres. Les “mesures de confinament” van imposar la lògica de zoom, l’“experiència vicària” d’una visita virtual què, al cap i a la fi, no genera quasi cap intensitat crítica. 

El accidente original, 2021. Acrílico, collage, tinta, grafito y spray sobre fragmentos de pared. Medidas variables.
El accidente original, 2021. Acrílico, collage, tinta, grafito y spray sobre fragmentos de pared. Medidas variables.


Les calamitats poden atraure magnèticament altres desastres. Poc temps després, l’estudi de Santiago Talavera va patir una inundació i moltes de les obres de l’exposició cancel·lada patiren danys. El mateix artista em va dir que considerava la seua mostra “invisible” com a un “metarelat catastròfic” i que quan va veure que algunes de les seues peces estaven literalment surant a l’aigua es va sumir en un justificat abatiment. Era com si tota la seua meditació artística sobre la fi dels finals s’hagués materialitzat en una demolició subjectiva. Va haver de fer el cor fort per fer “alguna cosa amb això”, conscient de la dificultat o fins i tot impossibilitat de retoritzar la situació. 


Santiago Talavera semblava reprendre la concepció de l’art com a llenguatge del patiment, així com la convicció que Adorno planteja a la seua Teoria estètica que deu trencar-se l’aparença d’un art “reconciliat” amb l’experiència heterogènia per literalment “admetre enderrocs de l’experiència” que aconsegueixen una funció i efecte estètic diferent. Amb un coratge admirable, aquest artista va rescatar i restaurar les seues obres arruïnades, emprenent un treball que associa amb la concepció de l’“accident original” de Paul Virilio. Més que una arca de Noè (una intuïció que vaig tindre en escoltar a Santiago Talavera just quan estava llegint a Athanasius Kircher), el que fa és treballar amb una determinació més forense que arqueològica. En fragments d’un mur que va haver de tirar a terra realitza dibuixos hipnòtics, i tracta de fer visible allò que està connectat catastròficament a la manera de l’aleteig d’una papallona i un trastorn meteorològic a Londres.


Assistim a un naufragi sense espectador, quan no podem contemplar dolçament, a la manera de Lucreci, com pateixen els ignorants a un món cruel, ni sentim que la relació amb la Natura puga restaurar-se a un apartament del món que porte a tocar la creu d’or a les muntanyes. La sublimitat romàntica va ser (perversa i gojosament) profanada a allò informe contemporani i l’expansió del cinisme afecta fins i tot als sentiments nostàlgics. Santiago Talavera no emprén el Grand Tour, a la manera de Goethe, per estudiar els volcans, per ell les erupcions són el signe de la destrucció del món al qual (sobre)vivim; poc importa el neptunisme quan assistim a la desaparició del permafrost. El més preocupant és que molts polítics i també bastants habitants del planeta es neguen a canviar la seua “forma de vida” i fins i tot neguen que estem en situació crítica, convertits en subjectes que es neguen a veure com aquells cecs-supersticiosos contra els quals discorregués Diderot. 


En l’exposició a Gabinete de Dibujos, Santiago Talavera presenta l’obra Reinventar el espectáculo, un extraordinari dibuix d’un teatre buit al qual sembla que hagués impactat un meteorit, envoltat per erupcions. La nostra mirada és “situada” a l’escenari com si fóssem els actors d’aquell desastre al qual també veiem un au que tracta de fugir. Va començar a pensar aquesta obra en aquells mesos de “cancel·lacions successives” de Hauntopolis, va recuperar una fotografia d’un teatre giratori que “rondava” pel seu arxiu i, finalment, va aconseguir sedimentar aquell fantasma. Ací no es posa en escena la malenconia, a la manera del teatre barroc, ni és un mer conflicte realista (amb aquella burgesia que a penes percep la remor de la conflictivitat històrica des del confort domèstic) sinó que és una sort de interrupció teatral (en el sentit brechtià) que tracta de deixar arrere allò catàrtic per, des de l’estranyament, provocar la reflexió i potser aconseguir la solidaritat.


Santiago Talavera venia a definir les seues obres, a la conferència que va impartir al maig del 2021 al CENDEAC (dintre del cicle “El fin del mundo. Una agenda para otro planeta”), com a “accions preventives”. Les seues visions apocalíptiques no tenen ni molt menys la intenció de col·laborar amb la disciplina tanatopolítica, sense voler tampoc reencarnar el destí de Cassandra. El que fa és punctualizar subtilment la catàstrofe (per a Benjamin encarnada en el fet de que allò pitjor “continua produint-se”), i disposar fins i tot lupes al voltant de textos i dibuixos per emfatitzar la necessitat que ens convertim en observadors implicats. Als seus quadres introdueix glitches constatant la dimensió productiva de l’error, de la mateixa forma que realitza fascinants détournements d’imatges històriques com a l’obra que realitzà a partir de fotografies de la crisi dels “míssils” cubans. 


L’imaginari apocalíptic de Santiago Talavera es replega dialècticament, per exemple, a la seua obra No more dystopia (2020) i tracta de posar límit al gaudi dins del desastre. El fantasma del “fatalisme” és sotmés a una mise en abyme, encara que siga difícil desembarassar-se de la frustració d’haver exposat sense que ningú veiés res. L’anomalia de Hauntopolis sembla sintonitzar amb l’especulació d’“un món sense nosaltres” o, com Santiago m’indicà, amb aquella escena d’Hijos de los hombres (2006) d’Alfonso Cuarón a la qual les obres d’art hi són en possessió dels poderosos “bunqueritzats” però destinades a mancar de mirades. El realisme capitalista té en aquell “estat d’excepció” una impressionant condensació al·legòrica. Des de l’arqueologia de la inundació, amb un posicionament “forense”, Santiago Talavera ha dibuixat minuciosament escenes tremendes (com en aquell fragment del mur que sedimenta un teatre clàssic al qual destaca una cadira buida que no donarà, a la manera beckettiana, repòs a ningú) no per sublimar la catàstrofe sinó per recordar-nos que “resten cent segons per a mitjanit”.

CV Santiago Talavera

Reinventar el espectáculo, 2021 Tinta sobre papel 100 x 150 cm
Reinventar el espectáculo, 2021 Tinta sobre papel 100 x 150 cm

Fotografies de sala: Raúl Belinchón

Video: Oscar Garrido Serra