Juan Nava
De l’1 de juliol al 15 de setembre de 2021
En el món de les lletres —les lletres amb les quals es componen les paraules escrites—, hi ha retolistes, hi ha tipògrafs, hi ha dissenyadors, hi ha historiadors i després hi ha tipus com Juan Nava, qui són un poc de tot allò i també alguna cosa més.
Juan Nava ha restat atrapat per l’encís de les lletres. En valencià podríem dir que és, en sentit literal, un lletraferit. L’espanyol també admet des de fa poc la traducció letraherido. Es diu lletraferit de l’apassionat de la lectura, encara que igual deuríem reclamar el seu sentit més evident: les lletres li han arribat molt profund, com la fletxa de Cupido. Per sobreposar-se, o per alimentar la passió, Nava es dedica des de fa temps a caçar les lletres singulars que se li posen a tir, amb l’instint infal·lible de l’expert, enganxar-les amb una agulla, familiaritzar-se amb les seues corbes i les seues rectes i col·leccionar-les a un projecte de camins que es bifurquen més enllà de tota mesura.
Nava només cobra peces exòtiques, això sí. Em referisc a les lletres aventureres que fugen del món callat i múltiple del paper imprés —on algunes porten la plàcida existència de tortugues quasi immortals— i trien el món atzarós del rètol, amenaçat pel rovell, el corcó, la llum del sol i les pujades i baixades de temperatura, per no parlar del canvi de model econòmic o l’especulació immobiliària. Són lletres a sovint sense pedigrí, amb trets familiars però reinterpretades o reinventades segons el que demandés l’ocasió, marcades per eventuals accesos de fantasia i xicotets triomfs cassolans, o per troballes que foren fruit de la necessitat. A les nostres ciutats canviants moltes d’aquestes lletres corren un perill continu, però Nava, justament admirat pel seu valor, les retrata i les indulta de l’única forma que pot fer-ho: amb la preservació de la seua petjada, retornant-les el seu tarannà de pur dibuix.
A Juan Nava no li agrada donar massa explicacions sobre la seua acumulació quixotesca de rètols i lletres trobats arran de ciutat. Cadascú pot triar la seua, i quasi totes són bones. Hi ha un enuig per la negligència cap al patrimoni i el triomf de la uniformització. Hi ha una enyorança de la comunitat d’escala humana, de l’economia de xicoteta dimensió, singularitzada en reclams comercials per professionals irrepetibles, de quilòmetre zero, es diria hui. Hi ha una admiració pel talent del retolista que només disposa d’eines artesanals, per necessitat o per convicció, per resoldre un encàrrec, i el resol sense ostentacions però d’allò més bé. I hi ha també en Nava un impuls que enllaça amb el seu perfil professional, de dissenyador veterà familiaritzat amb el letraset, les plantilles, els rotrings, la repromaster i per descomptat els esbossos al llapis sobre paper ceba, i prou inquiet com per a saber que l’elecció i combinació talentosa de lletres i famílies tipogràfiques és un dels arcans del seu ofici.
Aquesta exposició, per tant, tampoc vol explicar res. Presenta una mostra sintètica del recorregut d’una lletra fins que es converteix en marca o en rètol, i també un elenc de lletres recuperades de rètols existents, animades com per iniciar una nova vida. En la primera part Juan Nava recorre al seu arxiu i descobreix esbossos i treballs de joventut, per mostrar com la lletra té molt de traç, de voluta, de gest realitzat amb un llapis o un pinzell, on el color és un element superflu, i com les destreses del dibuix resideixen en la base del disseny: no per casualitat disegno, la paraula italiana, significa dibuix. La segona part, molt més arriscada des del punt de vista conceptual, és una col·lecció asimètrica —algunes lletres abunden més que unes altres— de 279 lletres, de les quals l’únic ordre evident és el de l’alfabet, encara que el visitant atent pot descobrir algunes claus i ritmes interns. Ací tan important és el treball pacient de reinterpretació, amb eines actuals, com la neteja de tot senyal biogràfic, inclòs el color, fins deixar la lletra en la seua pura essència. Dibuix pur.
I en un determinat moment el visitant s’adona de que per moments les dues parets enfrontades mantenen un cordial diàleg, i les lletres d’ací i d’allà semblen disposades a donar-se la mà i emprendre un nou ball.
Jorge García
Originals. 1987
Grafit, estilògraf i tinta sobre paper estucat
Gabinete de dibujos 