CAST / ENG

Malva y asfódelo

Del 23 de gener al 7 d’agost de 2020

Ernesto Casero, Manuel Antonio Domínguez, Roberto Mollá, Felipe Ortega-Regalado, Santiago Talavera, Nieves Torralba i Manuel Boix

“Necis! Desconeixen quant més és meitat que tot,
ni que gran profit hi ha en malva i asfòdel”
Hesiodo (VIII-VII a. C.): Treballs i dies

Realment com és de nècia a sovint la humanitat quan menysprea allò senzill, silvestre i autèntic què viu i es multiplica sense necessitat de les seues cures. Són molts els que paguen fortunes per menges exòtiques al mateix temps que desaprofiten delícies què creixen a l’abast de la seua mà en riberes i terrenys incultes. 

Encara que Hesiodo resultara una mica ofensiu, fa dos mil set-cents anys el que feia era denunciar aquests prejudicis ja tan sòlidament establerts contra aliments humils com la malva i l’asfòdel, el pa dels pobres. 

El dibuix també ha patit certa infravaloració en ser considerat un art menor al servei de les arts majors, un simple mitjà per esbossar, estructurar, pensar i idear, habitualment sense lloc propi en la història de l’art. Es podria dir que el dibuix és l’equivalent artístic a la malva i l’asfòdel de l’alimentació humana, i que cada vegada més troba qui li dóna valor. 

De fet, els sis artistes col·laboradors del Gabinete de dibujos han adoptat gradualment el dibuix com a mitjà d’expressió habitual, per estar més en sintonia amb les seues idees; en aquesta era de la multiplicació de la imatge i de la gran contaminació visual circulen per la senda de la simplicitat tècnica, la sinceritat, l’absència de capes i ocultacions, la depuració matèrica i la menor demanda d’infraestructura. 

Per a l’exposició Malva y asfódelo, amb la qual s’inaugura el nou Gabinete de dibujos, Felipe Ortega-Regalado i Nieves Torralba porten sengles instal·lacions que recreen el món vegetal. Nieves mostra la depuració formal de les helicònies, aquelles plantes què creixen a selves i boscos plujosos tropicals i el nom de les quals prové de l’Helicó, muntanya sagrada de les muses per als antics grecs. Al costat d’ella, Felipe inventa múltiples combinacions i possibilitats formals al voltant del suggeriment d’allò vegetal, i crea una espècie de sotabosc intricat i complex. 

Mentrestant, Roberto Mollá i Manuel Antonio Domínguez porten muntatges basats en el polígon més bàsic, el triangle. Roberto construeix els seus Diamantes tristes, composicions de reminiscències vorticistes i minerals sobre el seu habitual paper mil·limetrat, alhora que Manuel utilitza el límit triangular per a tancar les seues meticuloses escenes a l’aquarel·la sobre les dones fadrines, reivindicant el seu dret a triar vida i estat civil.

I no és l’únic que vol plantejar una reflexió mitjançant la seua obra: sobre quina seria en veritat la postura de Goya en realitzar els seus gravats de la Tauromaquia tracten els delicats dibuixos de Santiago Talavera, que recreen escenaris post-abolicionistes i escenes de protestes dels grups animalistes; així també, la intervenció del mur d’Ernesto Casero convida a la crítica sobre la forma en què la ciència s’ha relacionat històricament amb el món natural, oferint amb freqüència visions interessades i interpretacions esbiaixades de la seua essència.

Al costat d’ells, i com a artista convidat, Manuel Boix porta una inquietant obra a la finestra del Gabinete de dibujos, de les primeres de la seua sèrie Acròstic, en la qual Josep Palàcios veia una constant: la cerca de la senzillesa i el despullament.