Felipe Ortega Regalado
Del 17 de desembre del 2020 al 26 de març del 2021
Llum d’aquest amor que som
Pistes per intuir l’obra de Felipe Ortega Regalado
Per Susana Blas
Tots tenim una època a la qual vam ser molts, aquesta que va del naixement fins als 3,5 anys aproximadament, quan no tenim consciència de qui som excepte pel que ens contaran més tard els qui ens ha vist créixer. Fins a aquest moment no som més que el que dóna de si cadascuna d’aquestes versions de la nostra fase de sense consciència, elements inerts o vegetals: una pedra, un matoll, un feix de vent, un tros d’sorra, etc. la suma de la qual és l’exacta identitat d’un desert de 3,5 anys de llargària.
Agustín Fernández Mallo, Nocilla Dream (2007)
En No soy yo quien dibuja, la poètica de Felipe Ortega Regalado s’ha fet més essencial. En el seu viatge cap a una depuració que respon a aquella llei no escrita del pensament zen que anteposa l’experiència sensorial, vital i quotidiana a qualsevol enjudiciament o reflexió teòrica predeterminats, ha prescindit d’allò sobrant. La quietud, el control de les pulsions i de les emocions, la bellesa del silenci i la serenitat…, tot l’ideari del pensament oriental podria aplicar-se al seu imaginari.
M’agradaria subratllar des d’aquestes primeres línies el valor del format triat per l’artista per compartir aquest nou treball: el llibre; una aposta per un tipus de recepció que afavoreix la intimitat amb l’audiència. Un bonic tu a tu que fomenta la contemplació des d’una solitud cercada.
Sense oblidar que, de manera excepcional, es podran veure els cent dibuixos originals a l’espai valencià Gabinete de Dibujos, penjats amb delicadesa i a l’altura de la vista, tal i com va demanar l’artista, per crear una immersió única en el traç i el color que recorda l’observació conscient d’un tanka tibetà.
Qualitat oracular i fisicitat
No soy yo quien dibuja posseeix una magnètica qualitat oracular, la qual es constata tant en el seu procés, en la manera en la qual els dibuixos li brollen a l’artista (de manera automàtica i amb una mínima mediació de la ment abstracta) com en la seua qualitat combinatòria de constel·lació de parts, de vestigis arqueològics, de xicotets òrgans… què, aleatòriament disposats, transparenten els misteris de l’univers.
No passen per alt la primera escriptura que encapçala el projecte: “No sóc jo qui dibuixa, és tota la nostra espècie qui ho fa, molt abans fins i tot de saber que ho féiem. Fins i tot molt abans de saber-nos”.
Estaríem, d’aquesta forma, davant un llibre sacre en mans de qui sàpia llegir. Com un tarot de reglamentacions encriptades, entre els plecs d’aquesta col·lecció de cent dibuixos s’articulen infinites possibilitats endevinatòries.
No invente res. La lectura atenta de les frases de l’artista ho comunica: “El dibuix ens escup a la cara tot el seu silenci, com si d’un guru es tractés quan li preguntem sobre la realitat”.
Aquest format de llibre quotidià conserva la pedra preciosa del material proper. Podré sostindre entre les meues mans sense cremar-me aquesta Bíblia de dibuixos i rebre una mica de l’energia que la va construir?
Existeix una llarga tradició d’experiències artístiques connectades amb la via espiritual. Gran part de l’art abstracte del segle XX es construeix en forma de diàleg amb teories esotèriques. Els primers dibuixos mediúmnics no eren només bells objectes; eren sermons simbòlics. Les dues grans figures dels orígens de l’abstracció pictòrica: Hilda Af Klint i Kandinsky, penetraren en territoris teosòfics i parlaren de la necessitat interior per definir l’impuls pictòric.
La necessitat interior. Em conta Felipe que va arribar a malmetre la seua salut mentre dibuixava: “Vaig estar dibuixant any i mig. Tots els dies dibuixava durant hores. Fins i tot em vaig lesionar les cervicals”. L’acte de traçar, convertit en mantra i ritual, en vibració, es fa imprescindible: “Vaig tindre la necessitat. Una necessitat que encara hui em continua brollant no sols al dibuix sinó al meu dia a dia”.
Enquadernats i donant-los un ordre…, dotats d’un “cos de llibre”, són dibuixos d’una manifesta fisicitat; la mateixa corporalitat que m’expressen les cartes del meu tarot què s’esvaren entre els meus dits. Tot el cosmos a uns trossets de cartolina.
Com si fos un plòter mediúmnic; un flux energètic què es completa i es rearma, es recicla i s’integra quan els altres assimilem els dibuixos: “Algú dibuixa quan mira un dibuix. Així els ulls recorren com llengües el fruit del primer bes caigut per atzar al final de la primera trobada”.
La no dualitat
Observeu amb atenció el repertori iconogràfic: formes minerals, vestigis arqueològics, llavors, possibles òrgans del cos, partícules, filaments, arrels, fractals, fruits…
Una renúncia a allò magne, allò complet, allò concret, allò perfecte, si és que aquestes qualitats pogueren ser representades.
Felipe Ortega Regalado prefereix habitar un territori de disseminació i integració contínua de formes i de coses diminutes, nímies, fràgils…
L’artista porta anys amb la indagació en la filosofia vedanta. Per aquest motiu la superació del dualisme és una de les recerques de la seua poètica.
Els seus dibuixos promouen la idea d’unicitat amb l’univers, la qual elimina la separació entre l’observador i allò observat, i que les diverses filosofies orientals no dualistes tant han defensat. “Quan dic jo sóc, no vull dir una entitat separada amb un cos com a nucli. Vull dir la totalitat de l’ésser, l’oceà de la consciència, la totalitat de l’univers, tot el que és i coneix»- va escriure Sri Nisargadatta, un dels mestres de la filosofia advaita. Aquesta és una teoria que evita l’experiència dissociada. Aquesta mirada no dualista de la realitat està present en diverses sensibilitats espirituals orientals: l’escola vedanta advaita índia, en els grups mādhyamaka i yogāchāra del budisme mahāyāna, i certs corrents del taoisme.
Les paraules i les coses
“Les paraules sempre naixen després” m’escriu Felipe. I prossegueix: “Per això els textos funcionen com a il·lustracions del dibuix i no al contrari, encara que després es retroalimenten”.
Un compromís doble: amb les paraules i amb les coses. I en la seua manera d’abordar aquesta dialèctica no puc deixar de pensar en un dels meus poetes preferits: Francis Ponge, que dedicà l’energia dels seus versos a descriure les xicotetes coses i les seues emocions subtils. La seua raó de ser era moure la mirada cap al món (“Prendre partit per les coses”, era el seu lema).
Ponge, en aquesta fusió amb la poesia d’allò concret entenia el llenguatge com una sort de secreció natural del cos, per aquest motiu comparava l’energia que empra un mol·lusc per tancar-se a la seua petxina amb l’energia amb la qual el cos viu se subjecta a la paraula. Al seu pensament, la relació cos-paraula s’intueix com a una relació estable i antiga, amb una nutritiva fissura en la seua unitat. Ser conscient d’aquesta fissura et permet donar sentit a l’escriptura i alhora entregar-te a l’experiència de la realitat.
“El mol·lusc és un ser- quasi una- qualitat. No necessita armadura, sinó només una muralla, és una mica com el color en un tub”. (…) “Una petxina és una cosa xicoteta, però puc desmesurar-la en col·locar-la de nou on la trobe, posada sobre l’extensió de l’arena.” Francis Ponge
La llum i l’amor
Si tanque els ulls i deixe que les meues mans juguen a soles al teclat, evoque l’obra de Felipe Ortega Regalado i escric dues paraules: llum i amor, vocables que per a mi encara conserven el seu poder.
Trie la llum perquè igual que els telescopis i els microscopis capten la llum dels objectes per a veure’ls, ja siguen aquests enormes o minúsculs, els seus dibuixos capten la llum del misteri que esdevé i vibra al nostre voltant.
Trie l’amor, perquè aquest és també un llibre sobre l’Amor amb majúscules. Ho descobreix el que arriba al final del recorregut, a les darreres pàgines.
És un amor vegetal, d’hort i de boscos:
“Hui ha florit la sang d’aquest amor en germen. No és un amor cap a algú o cap a alguna cosa. És amor a seques. Amor nu d’objecte i causa. Hui ha florit la sang d’aquest amor que apunta. No és un amor de besos o mossegades, ni d’aquells que abracen. És amor de puntetes. Amor què, de senzill i invisible, pesa menys que l’aire. Hui ha florit la sang en llum d’aquest amor que som”.
És un amor on el voler es torna inenarrable: “Sé que el meu amor és més pesat que la meua llengua (…) no puc elevar el meu cor fins a la meua boca”- fa brollar Shakespeare dels llavis de Cordelia quan el seu pare, el rei Lear, li sol·licita que quantifique el seu amor per ell. Aquesta frase, què bé podria ser un koan zen, expressa a la perfecció la malaptesa de les meues paraules per expressar la intensitat dels sentiments que l’obra conta a soles.
Per això, en No soy yo quien dibuja, tots dibuixem aquest amor que som.
A Madrit, al barri de Lavapiés, l’11 de desembre de 2020
Gallery pictures: Raúl Belinchón
Gabinete de dibujos 