






Roberto Mollá (Valencia, 1966) plantea siempre en sus dibujos una cierta tensión. Ya sea por el uso de técnicas diferentes en un mismo soporte, por el contraste entre las formas o por citas conjuntas a hitos visuales muy disímiles tanto del arte más minoritario como de la cultura de masas.
Desde mediados de los años 90 lo mismo pone a dialogar suaves líneas orgánicas a lápiz con manchas geométricas a tinta china acompañadas por ambiguas formas planas de color a témpera; o bien una retícula extraída de una composición geométrica de Manuel Barbadillo junto a las formas onduladas de una gheisa de ukiyo-e o un sombrero Stetson delicadamente sombreado a lápiz junto a un grupo de agresivos triángulos con aspiraciones vorticistas.
Estos combates entre elementos tan lejanos en el tiempo, en el espacio, y en lo relativo tanto a la cultura como al estilo, siempre se plantean con un cromatismo muy restringido pero sabiamente dosificado y sobre un fondo de papel milimetrado; ese papel que se usaba antes de que llegaran los paralex y los ordenadores con reglas, guías y cuadrículas virtuales, y cuya trama de líneas horizontales y verticales es de gran ayuda cuando se recurre a la estrategia del dibujo automático, realizado sin planes previos ni bocetos preliminares. Un fondo que en lugar de dar un tono técnico y frío al dibujo, le aporta una connotación nostálgica, retro, y la calidez de la textura amarillenta de una época en la que el dibujo manual era el único posible.
Roberto Mollá (València, 1966) planteja sempre als seus dibuixos una certa tensió. Ja siga per l’ús de tècniques diferents a un mateix suport, pel contrast entre les formes o per cites conjuntes a fites visuals molt dissímils tant de l’art més minoritari com de la cultura de masses.
Des de mitjan anys 90 de la mateixa manera posa a dialogar suaus línies orgàniques a llapis amb taques geomètriques a tinta xinesa acompanyades per ambigües formes planes de color al tremp; o bé una xarxa extreta d’una composició geomètrica de Manuel Barbadillo al costat de les formes ondulades d’una gheisa d’ukiyo-e o un barret Stetson delicadament ombrejat amb llapis al costat d’un grup d’agressius triangles amb aspiracions vorticistes.
Aquests combats entre elements tan llunyans en el temps, en l’espai, i en allò relatiu tant a la cultura com a l’estil, sempre es plantegen amb un cromatisme molt restringit però sàviament dosat i sobre un fons de paper mil·limetrat; aquell paper que s’usava abans que arribaren els paralex i els ordinadors amb regles, guies i quadrícules virtuals, i la trama de línies horitzontals i verticals del qual és de gran ajuda quan es recorre a l’estratègia del dibuix automàtic, realitzat sense plans previs ni esbossos preliminars. Un fons que en lloc de donar un to tècnic i fred al dibuix, li aporta una connotació nostàlgica, retro, i la calidesa de la textura groguenca d’una època en la qual el dibuix manual era l’únic possible.
Roberto Mollá (Valencia, 1966) always proposes a certain tension in his drawings. Either by the use of different techniques on the same medium, by the contrast between forms or by joint quotes to very different visual landmarks from both the most minority art and mass culture.
Since the mid-90s, in the same way he puts to dialogue soft organic lines in pencil with geometrical spots in Indian ink accompanied by ambiguous flat shapes of tempera color; either a reticle drawn from a Manuel Barbadillo geometrical composition besides the wavy shapes of a ukiyo-e gheisa or a delicately shaded Stetson hat with a group of aggressive triangles with vorticist aspirations.
These battles between elements so distant in time, in space, and in terms of both culture and style, are always presented with a very restricted but wisely dosed chromaticism and on a graph paper background; that paper that was used before paralexes and computers arrived with rulers, guides and virtual grids, and whose plot of horizontal and vertical lines is very helpful when using the automatic drawing strategy, carried out without prior plans or preliminar sketches. A background that instead of giving a technical and cold tone to the drawing, gives it a nostalgic, retro connotation and the warmth of the yellowish texture of a time when manual drawing was the only possible one.




EXPOSICIONES EN LA GALERÍA: Malva y asfódelo, El cazador de extraterrestres