Nieves Torralba
Del 17 de setembre a l’11 de desembre de 2020
Els poemes són cerimònies màgiques del llenguatge.
Byung-Chul Han: La desaparició dels rituals.
Difícilment les paraules d’una cita i el títol del llibre que la conté poden descriure, a soles o en la seua coordinada conjunció, el treball de Nieves Torralba. No obstant això m’ha semblat que les que componen la cita de Byung-Chul Han i el títol de l’obra d’on ha estat extreta recullen les característiques de cadascuna de les línies que conformen els dibuixos que l’artista presenta al Gabinete de dibujos sota el títol Respiración Botánica.
Són moltes i molt diverses les formes en les quals es poden abordar els plantejaments de comunicació i representació artística i, entre elles, innombrables les centrades en el dibuix com una de les seues manifestacions.
Intuïm el dibuix primigeni com un acte directe d’expressió al qual la immediatesa determina el gest expressiu que relata de manera eficaç la idea. Una potent eina semblant a la paraula que es desenvolupa entre gramàtiques i ortografies múltiples, amb caràcters abstractes que, màgicament, tots podem entendre en convertir-los a codis, a claus per descobrir i interpretar el llenguatge que se’ns ofereix.
Dibuixem sobre la sorra d’una platja. Gargotegem amb el dit sobre la pols dipositada al tauler d’una taula. Escrivim missatges en parabrises sobre els quals el temps va anar deixant un pòsit que l’aigua absent no ha pogut esborrar. Assenyalem dibuixant com arribar a un destí, bé traçant un mapa, bé seguint amb el nostre índex la línia que marca el viatge, redibuixant sense marcar. Dibuixem per reconéixer coses, per ajudar-nos a desenvolupar altres idiomes diferents al gràfic. Dibuixem per organitzar. Dibuixem per escriure, què són les lletres si no dibuixos?
Dibuixem perquè com a forma d’expressió és la més directament unida a cadascun de nosaltres. No necessitem tan sols girar el cap per a mesclar en els límits d’un pinzell un color a la paleta abans de traslladar-lo al suport definitiu. No dissipem l’atenció en intermediacions.
El llapis està unit a la mà com a una extensió del dit que expressa i descriu. Realitzem dibuixos per traslladar missatges, idees, sentiments, indicacions per resoldre problemes, per deixar l’evidència de que allò que sabem ho podem compartir. Ho fem per, en definitiva, explicar-nos, per transcendir.
Dibuixar és això, transcendir. És revelar el que s’ha vist, imaginat o intuït, a un mateix com a autor en primer lloc i, al mateix temps o després, als altres.
Enumerar les diferents maneres d’abordar el fet artístic del dibuix resulta inútil per inabastable i ociós per la seua inutilitat. Però sí sembla necessari establir ací els trets determinants, al meu judici, que es recreen en les obres de Nieves Torralba, perquè és del que parlem.
Els seus dibuixos podrien situar-se a un espectre indeterminat i extens entre la bellesa de la Botànica naturalista descriptiva i la màgia de les formulacions de les seues essències. Tots dos casos confluint en allò determinant de la representació i la transcendència de l’expressió.
Inhalar…, exhalar…, gaudir de l’aroma…, respirar…
Nieves Torralba utilitza per als seus fins el que podríem denominar una sort de dibuix sintètic. Un alfabet criptogràfic reduït a mínims. Línies, ratlles que canvien només en longitud i gruix i funcionen com a endevinalles que adquireixen sentit en fusionar-se en combinacions, aconseguint un nivell de desxiframent alié al fet que el va provocar. Fent allò que fa per convertir-ho en una cosa diferent. Utilitzant una base naturalista recognoscible que destil·la a un hipotètic alambí depurador d’on extrau una condensació líquida intensificada.
Parlàvem abans de la bellesa continguda en les fórmules essencials, com continguda està també en les de la Física o les Matemàtiques, una certa bellesa poètica, que amaga en elles la saviesa que les va donar a llum.
Als dibuixos de Nieves Torralba es tractaria de formulacions alineades amb l’àmbit del poètic, tan proper a l’alquímia de les fórmules perfectes, amb les proporcions exactes a cadascun dels seus elements: la idea, la línia, el traç, la textura, el to, el missatge i la interpretació del receptor. Formulacions (dibuixos) que es basen a l’estudi de la naturalesa, concretament de les flors, de la Botànica, com li agrada a l’artista definir el seu interés. Però també hi ha molt de pensament, reflexió sobre la percepció, i després, de buidatge intel·lectual i físic sobre el suport del paper. Un blanc impol·lut que no admet esmenes. Un llençol nivi perfecte que acollirà les petjades del grafit i cap altra.
També les parets són suports ideals per al dibuix. Una enorme planta enfiladissa, o penjant, segons es mire, presideix i sustenta sobre els murs de Respiración botánica la tija de la qual pengen les seues fulles que, a manera d’invasió germinal, colonitza les parets adjacents amb les seues flors, altres flors, altres fruits. Un gest efímer que durarà el que duren algunes plantes de curta vida.
Nieves Torralba ha dibuixat abans sobre altres parets: l’ermita de Sta. Maria Magdalena i Sant Blai de Sagunt (Peregrinatio.Art a les ermites, 2009), al Centre Párraga (Arder en mar de hielo, Murcia 2009), al Jardí del Museu Universitari del Xop (Echar raíces, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Ciutat de Mèxic, 2010), sobre grans paraments en exposicions a València (Acontraluz, Centre del Carme, 2012), la intervenció permanent al vestíbul principal de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro (Maya chionos, Majadahonda, Madrid, 2014) o al pati del Centre d’Art Contemporani Wifredo Lam (Tiempo detenido, l’Havana, 2014). No és la d’aquesta exposició una intervenció menor perquè, intencionadament, uneix els treballs que l’envolten i fon el temps actual amb l’anterior, després de l’obligat parèntesi sanitari dels darrers mesos. La planta va ser dibuixada per a l’exposició col·lectiva inicial del nou Gabinete de dibujos i relaciona ara aquell esdeveniment amb aquest altre individual. La naturalesa fa que la vida continue.
Dibuixar plantes, o flors, és una manera de reivindicar la vida. L’esperança d’un món millor.
Esment a part mereixen els dibuixos realitzats amb punta d’argent. Preparació especialitzada del suport, fórmula magistral sobre la superfície, aparell secret sobre el qual lliscarà l’afilat mineral argèntic per deixar la petjada de qui la traça i la del temps, oculta dins la terra durant mil·lennis. Especialment atractius per la seua característica de xicotetes joies, no tant per la seua grandària i el rastre que els fa visibles, com per la intensitat que en ells subjau de respecte als materials, al procés de treball. Admiració i respecte pels mestres mexicans que van traspassar la seua saviesa, però també a l’efecte del temps que va formar el material i al seu discórrer posterior, perquè les lleus oxidacions de les línies de plata tindran el seu propi discurs d’irisacions i tonalitats al llarg dels anys, convertint-se en dibuixos canviants, matisats, vius. De nou parlem del lliscament temporal, de poesia, “(…) Tot declina. El llostre ascendeix. Res no em domina. És el curs de la vida.” (Hannah Arendt: Cansament).
He pogut gaudir dels dibuixos de Nieves Torralba i apreciar en ells la càrrega reflexiva de l’observació de l’objecte d’atenció. La seua potència, la seua estructura a través de l’arquitectura del disseny de la naturalesa. Però també he pogut percebre, espectralment intuïda, la inclinació del cos sobre el paper per dipositar en ell, com buidant-se, el libat, el nèctar d’aquella observació. Alguna cosa així com la natural labor d’una abella especialitzada en recollir, exclusivament, l’íntim de la forma per convertir-ho en una cosa diferent. “Un escriu una cosa per contar una altra cosa.” (María Gainza: El nervi òptic).
Parlem doncs, com en la cita inicial, d’un ritual quasi desaparegut què desenvolupat cerimonialment a les mans de Nieves Torralba transcendeix una certa mística del llenguatge per fer del dibuix poesia allunyada de la literalitat.
Dibuixar allò que veiem conté en sí el perill de definir només la seua superfície. Cosa ben diferent és ser capaç d’aspirar la visió, tancar els ulls, i en obrir-los dibuixar el sediment d’allò percebut. És llavors quan, en veure el seu treball, reparem en la diferència que podria existir entre beure aigua en un got o fer-lo d’una font utilitzant el bol de les nostres mans. L’aigua estremida per la forma té una dimensió diferent i de major amplitud.
D’una altra part els seus dibuixos necessiten diverses, moltes sessions idèntiques entre si. El que converteix cada obra en un conjunt d’exercicis de rigor propers al cerimonial; pensament previ, concentració en equilibri amb la sessió anterior, posició del cos, temps, pressió contínua del llapis, afilat sistemàtic i precís de fusta i mina, tensió, pols. Inclinar-se sobre el paper al tauler, inhalar, contindre l’alé que no s’ha d’alliberar fins a liquidar el traç, incorporar-se, exhalar, observar… i de nou continuar el cerimonial.
Una cerimònia que acosta a la meditació, al sublim, als qui participen del ritu.
Nieves Torralba dibuixa flors. Aquesta seria una afirmació simple que no faltaria a la veritat, però la veritat en la seua perfecció no manca mai de complexitat. Veiem als seus dibuixos flors, sí, però convertides en formes geomètriques. Estructures orgàniques convertides en calzes contenidors del record. Simetries perfectes unes, i altres a penes escorades per la flexibilitat d’una tija que deriva el pes. Botàniques que evoquen l’apnea de la seua gestació.
Si volem participar dels beneficis que ofereix la visió dels dibuixos que se’ns mostren dins d’aquest conjunt de Respiración botánica, haurem d’abordar-los com si formaren i formàrem part d’un cercle virtual que unís a l’artista, la seua obra i a nosaltres com a espectadors en recórrer l’espai al qual estan reunits, on el curs de la ciutat, del carrer, recrea abans d’entrar en ell un altre espai intermedi que intel·ligentment aïlla, relaciona i prepara.
Mirar al front d’accés la primera obra, com ho fem davant un vitrall. Obrir el pòrtic de pas. Banyar-nos en la llum interior. Alçar la mirada davant les flors que eleven les seues tiges. Veure el creixement de la vida, atendre als detalls, als matisos de la perfecta lluentor enxarolat del grafit, pujar i descendir per la negra enfiladissa a la paret i després, igual que fes el cos inclinat de l’artista en realitzar l’obra, baixar la mirada cap a la plata transmutada, inhalar, contindre l’alé, exhalar, i intentar recollir l’essència, la cadència de la respiració que dels dibuixos emana.
Sebastián Nicolau, comisario de la exposición
Gallery pictures: Raúl Belinchón
Gabinete de dibujos 