Ernesto Casero
Del 31 de març al 24 de juny del 2021
Amb l’exposició d’Ernesto Casero Les plantes perdudes conclou el que podria considerar-se una “trilogia clorofíl·lica”, composta per les tres exposicions individuals que han inaugurat, després de la col·lectiva Malva y asfódelo, l’espai del Gabinete de dibujos a Literat Azorín, 33.
La primera va ser Respiració Botànica de Nieves Torralba, una depuració formal extrema de les formes vegetals executada amb moviments controlats i coordinats amb la pròpia respiració de l’artista, quasi coreogràficament.
Li va seguir la mostra No soy yo quien dibuja, en què Felipe Ortega Regalado combinava i recombinava fragments vegetals i indeterminadament orgànics i que donà com a resultat cent dibuixos sorprenents elaborats com qui repeteix un mantra tibetà.
Ara, finalment, Les plantes perdudes d’Ernesto Casero ens recorden, amb superposicions de flora considerada desapareguda, que està en marxa l’anomenada Sisena Extinció Massiva, una de les fatals conseqüències de l’Antropocè. L’artista ens obliga a reconéixer, com un Mea màxima culpa naturalista, que la humanitat és la causa, per haver provocat pèrdua d’hàbitats mitjançant la seua compulsiva construcció/destrucció i el seu agitat còctel d’espècies foranes repartides per tot el món.
Tres plantejaments, com un al·legat, ben diferents sobre un mateix tema, als quals el món vegetal apareix com a font d’inspiració, motiu de reflexió, repositori d’imatges fragmentades, ajuda espiritual i tema de denúncia i raó per l’activisme; una protesta expressada per algunes veus aïllades ja a mitjan segle XX, com la de Rachel Carson, i que esta arribant a ser eixordadora en aquest XXI.
Les plantes perdudes
Per Ernesto Casero
Les plantes no emeten sons que puguem apreciar, a part dels que produeix el vent entre les seues branques, o quan les trepitgem, i es mouen dins d’una escala de temps que als animals ens resulta pràcticament inapreciable, i potser és açò el que a molts els porta a considerar-les com a poc més que aliment, o com a part del paisatge, de l’entorn, fins i tot de la decoració, com si es tractés d’entitats més pròximes a l’ordre dels objectes que al d’allò viu. Els humans, que vivim inserits dins d’un sistema de jerarquies, tenim tendència en general a ignorar allò que resulta alié a la nostra manera d’ésser al món. Tenim una paraula per designar el que no és humà, natura, com si nosaltres estiguérem a un altre lloc, un lloc des del qual puguem agafar, manipular i explotar al nostre desig el que ens envolta. No tots els humans, és cert, i no totes les cultures, per descomptat, i humans hi ha des de, segons quin punt de vista s’adopte, entre cent mil i dos milions d’anys. Però és evident que des de ja fa algun temps hem accelerat uns certs processos que ens han convertit en una autèntica plaga per a la resta d’éssers amb els quals compartim el planeta, i ens estan arribant tocs d’atenció, tocs d’atenció que cada vegada són més intensos i urgents, i no sembla que l’actitud més intel·ligent siga continuar passant de tot com si no fóra amb nosaltres.
Al 1972 un informe titolat Els límits del creixement, que va elaborar el MIT per al Club de Roma, ho deixava clar: si seguíem el ritme d’explotació de recursos al qual estàvem, les conseqüències serien catastròfiques i irreversibles per a l’espècie humana. Algunes veus, com la de Rachel Carson, qui va publicar el seu famós llibre Primavera silenciosa deu anys abans de l’informe del MIT, ja s’havien adonat que la cosa no marxava gens bé, no tant per als humans sinó més aviat per a la resta d’éssers amb els quals convivim ací. Però el cas és que durant tot aquest temps no sols no hem canviat la direcció sinó que hem accelerat el ritme d’explotació i destrucció que ja en aquells dies era preocupant. Estem dins del que es coneix com la sisena extinció massiva: els humans hem aconseguit la categoria destructiva de l’asteroide gegant que va acabar amb l’existència dels dinosaures i del huitanta per cent d’espècies que habitaven el planeta en aquells dies. I dins d’ aquest procés les plantes s’extingeixen a un ritme cinc vegades superior al dels animals, però clar, també pot ser que com no fan molt de soroll tampoc ens adonem, igual que tampoc ens assabentem de que són la base dels ecosistemes i de que quan una espècie vegetal desapareix, espècies animals que estan directament associades a ella tenen grans possibilitats d’acabar també desaparegudes. I està sonant massa últimament això de l’origen zoonòtic d’unes certes pandèmies com per a que no parem atenció als senyals que ens arriben.
Al 1973 Bruce Nauman edita un conegut gravat bàsicament constituït per una frase: pay attention motherfuckers. Òbviament no crec que estigués pensant en les plantes, segurament tenia mil possibles motius per a dir: pareu atenció fillsdeputes, però jo he decidit revisitar-lo per a portar-lo al meu terreny i reclamar una mica d’atenció sobre l’alarmant desaparició de les nostres silencioses però imprescindibles conveïnes. En aquest vaixell, en aquesta nau espacial sense instruccions d’ús, estem tots i totes per igual, i ja és hora de que prestem una miqueta d’atenció. Així que he recopilat un llistat de 163 plantes que s’han extingit a causa de l’impacte de l’ésser humà sobre els ecosistemes, i amb algunes d’elles he fet dibuixos, basats en imatges dels espècimens secs que es conserven a diferents herbaris. He intentat realitzar els dibuixos en una clau molt clara per a al·ludir al caràcter fantasmal d’aquestes plantes que un dia van estar amb nosaltres i es van perdre per sempre, amb els seus noms escrits davall dels dibuixos per que les recordem, encara que siguen noms que ens sonen estranys i de difícil pronúncia. Per confeccionar la frase de Nauman sobre la paret he utilitzat molsa preservada, una mica com si el propi regne vegetal fóra el que l’expressés, i el llistat d’espècies de plantes desaparegudes en una altra paret és un paral·lelisme amb els llistats de persones desaparegudes que els humans realitzem per recordar a les víctimes d’alguna catàstrofe. Perquè no tinc molt clar si l’exposició funciona com un toc d’atenció o com una elegia, al meu cap aquestes coses estan prou mesclades, però sí que tinc clar que la catàstrofe està succeint i que si no li parem esment a la manera de relacionar-nos amb l’altre, per molt silenciós que siga, ens espera un temps al qual serà l’espècie humana la que forme part del llistat dels desapareguts.
Gabinete de dibujos 