Manuel Antonio Domínguez Gómez (Villablanca, Huelva, 1976) empezó a tratar el tema de la construcción de los estereotipos de género hace ya más de una década, por medio de acuarelas y témperas de técnica y estética muy refinadas cargadas de simbolismo y con frecuencia utilizando como soporte materiales antiguos encontrados en rastros, que refuerzan su discurso.

Son recurrentes las precarias construcciones con tablones de madera y palos, los cordeles rosados, los imperdibles y las pinzas, todos ellos objetos que parece que sirven para estructurar de manera improvisada, efímera y difícil de sostener una idea de la sexualidad propia de cara a los demás. En ocasiones estos mismos objetos salen de la representación plana y ocupan las tres dimensiones en instalaciones con equilibrios inestables que amenazan con desmoronarse con cualquier movimiento imprevisto. 


Manuel Antonio Domínguez Gómez (Villablanca, Huelva, 1976) va començar a tractar el tema de la construcció dels estereotips de gènere fa ja més d’una dècada, per mitjà d’aquarel·les i pintura al tremp de tècnica i estètica molt refinades carregades de simbolisme i què amb freqüència fan servir com a soport materials antics trobats als rastres, els quals reforcen el seu discurs.

Són recurrents les precàries construccions amb taulons de fusta i pals, els cordills rosats, els imperdibles i les pinces, tots ells objectes que sembla que serveixen per a estructurar de manera improvisada, efímera i difícil de sostindre una idea de la sexualitat pròpia de cara als altres. A vegades aquests mateixos objectes ixen de la representació plana i ocupen les tres dimensions en instal·lacions amb equilibris inestables que amenacen amb enfonsar-se amb qualsevol moviment imprevist.


Manuel Antonio Domínguez Gómez (Villablanca, Huelva, 1976) began to work about the gender stereotypes construction issue more than a decade ago, by means of watercolors and tempera paints with a highly refined technique and aesthetics and a symbolism charge, that often use as a support ancient materials found in second-hand markets, which reinforce his speech.

The precarious constructions with wooden boards and sticks, the pink string, the safety pins and the clothespin are recurrent, all of them objects that seem to serve to structure in an improvised, ephemeral and difficulty sustainable way, an idea of your own sexuality facing others. Sometimes these same objects come out from the flat representation and occupy the three dimensions in installations with unstable balances that threaten to ruin with any unforeseen movement.